Cómo ya ha salido publicado en el blog de Primo y de Loreak Mendian…no podía resistirme a publicarlo aquí, por lo cercano que me toca.

Aquí en Barcelona quizá no se le conoce tanto pero en Donosti sí. Dotore es el proyecto personal de Pablo Martínez Nacido en San Sebastián y afincado actualmente en Barcelona, sus canciones están influidas por la idea del viaje y los años en los que ha vivido en países como China, Alemania, Francia o Estados Unidos así como temporadas continuas en una decena de países africanos. Dotore debutó con un primer CD para Discos Primo en 2007 titulado “Demonios del otro lado del océano” y el próximo 21 de junio se presenta el segundo disco en el mismo colectivo titulado “Los veranos y los días” en el que participan también el chelista-pianista noruego Håvard Enstad y el batería donostiarra Iñaki Irisarri (Café Teatro).

Esta canción, titulada “Nadie llora en Nanjing” es el adelanto del nuevo disco:

Mentre les noves tecnologies treballen per dissimular els píxels i en el mercat surten noves propostes de càmeres de fotos que tenen milers de megapixels i vídeo jocs que semblen pel·lícules, el píxel art va tenint cada cop més adeptes. La nostàlgia d’aquelles imatges de la nostra infància, imatges formades per quadradets, com les de les primeres computadores, és recuperen per crear una forma d’art digital que és transporta a disciplines visuals i sonores. No es tracta de tornar als vuitanta, sinó de recuperar una forma d’expressió gràfica molt limitada (per forma i colors) de resultats molt interessants. Les obres tenen molta similitud amb el puntillisme, diferint principalment amb l’eina de creació, computadores i programes en lloc pinzells i teles. En aquesta ocasió, però, aquest art, traspassa les dues dimensions i així podem veura’l al carrer (píxel art urbà) o en objectes de decoració. Primeres marques ja aposten per aquesta disciplina en alguna de les seves campanyes publicitaries com Coca-Cola o Yahoo.

Sens dubte la senzillesa i el minimalisme del quadrat així com la gama cromàtica utilitzada fa que el resultat sigui visualment molt interessant.

PEPSI ha lanzado un App para que sus fieles consumidores sepan exactamente donde pueden tomar o comprarse una Pepsi. Localizan tiendas, restaurantes, bares o gasolineras. El teléfono te localiza y te marca en el mapa con el icono de la marca donde puedes encontrarlo.

Pero van más allá, pretenden que el consumidor haga un check in en el local como si estuviese en el aeropuerto, o como cuando fichas en el curro. A partir de esta información Pepsi quiere controlar los movimientos de los consumidores, y así proporcionar diferentes ofertas en función de la hora del día.

¿Es una ventaja, o un control desmesurado sobre lo que hacemos? La tecnología nos da ventajas….desde luego, pero quizá se va demasiado lejos a veces. Ahí dejamos esa reflexión.

Des de que vàrem crear el blog “oro parece platano es”, sempre hem buscat escriure articles que poguessin ser de l’interès de pràcticament tothom que ens llegeix, ja sigui perquè generem controvèrsia, crítica o compartim la nostra pròpia inquietud cultural. Però aquest cop, i donades les circumstàncies, permeteu-nos fer un punt i a part.
De caràcter, però tendre, dolça i entranyable des de que compartim cafès, rialles i brífings la nostra vida té un color especial, potser com el dels seus cabells a la llum del sol del migdia, color foc, intens i càlid (com ella). Per nosaltres la seva arribada a la nostra “petita família” a suposat un abans i desprès i la seva confiança amb nosaltres un dels millors regals. Si és gran com amiga, dona i companya, no dubtem que serà encara molt més gran com a MARE. Per tu, per vosaltres, perquè us ho mereixeu…

Moltes felicitats Marta i gràcies per compartir la millor de les teves experiències amb nosaltres.

Ayer por la tarde quedamos con unos clientes para invitarles a ver nuestro nuevo despacho, preparamos unas pastitas…un poco de café: La cita era a las 5; pero dieron las 5:30 y todavía no daban señales de vida. Cuando a las 6:15 tocaron el timbre,  apareció cada uno de ellos con un paquetito en las manos. Vaya sorpresa, VAYA DETALLE.

Normalmente son los proveedores los que tienen que “agasajar” a los clientes para que te hagan algo de caso; pero esta vez era al revés….esto si que es un detalle; entregar algo sin esperar nada a cambio. Vinieron con caramelos de naranjas y de plátano….y un clic de playmóvil de BBQ (era lo que esperaban encontrar).

Este tipo de detalles, los que no esperas, los que te hacen arrancar una sonrisa, los que hacen que te olvides de todo lo demás….son los grandes detalles! MUCHAS GRACIAS!

Vivim en una era en que les últimes tecnologies s’han apropiat de les nostres vides i els ordinadors, agendes i llibres electrònics s’han fet imprescindibles en el nostre dia a dia fins el punt que el paper o les llibretes han passat a ser un objecte en dessús, antiquat i poc interessant. Però en el pitjor moment de decadència del paper apareix el handmade 3-D. No és tan sols papiroflèxia i retallables, sinó que amb una destresa artesanal de tisores i adhesiu, lluny de les manualitats i molt aprop de l’art i del disseny, el paper adquireix protagonisme a extrems insospitables per deixar de ser un element pla condemnat a reposar damunt la taula per trobar-lo en galeries, exposicions, disseny, fotografia i publicitat. Bert Simons, Chrissie Macdonald o Laura Cooperman son alguns dels artistes d’aquesta disciplina que ens demostren com portar les dues dimensions a tres amb un material que està lluny d’exhaurir-se. Cada cop més trobem aquestes obres en el món editorial i publicitari potser en la recerca d’un re-nèixer de l’abans i així abandonar una mica tota aquella imatge feta amb ordinador. Si la papiroflèxia us ha encuriosit i sorprès, no deixeu de mirar algunes de les creacions d’aquests artistes…FLIPAREU!

Fa dies que en els nostres carrers es respira la nova campanya comunicacional del SONAR 2010. I tal i com ve succeint en les últimes edicions em pregunto un cop més…De què va? I aquesta pregunta (amb intenció de crear polèmica) us la faig a tots plegats, a tos aquells que sou assidus i aquells que ho viviu des de la distància. Si el que es pretén és no deixar a ningú indiferent i fer que la gent especul.li sobre la seva intencionalitat, de debò que ho aconsegueixen!!! Però anant més lluny del senzill criteri de si ens agrada o no, i sense obviar que és un festival de música avançada i art multimèdia i on en un inici ens podem permetre gairebé de tot sent “in” i demostrant que estem a l’última, realment no creieu que la intencionalitat d’un inici a donat pas al “sense sentit” d’aquests últims anys? Passem dels animalons amb cap de persona, a les figuretes a la neu, als fantasmes d’aquesta última edició. Tot plegat són “al·lucinacions” o només m’ho sembla a mi? Dedicant-me al que em dedico des de fa alguns anys, m’agradaria pensar que darrera hi ha un concepte molt treballat que sens dubte la meva intel·ligència, segurament per desús, no em permet entreveure. Tant debò sigui així, almenys em quedarà el consol de pensar que encara, tot i que jo no sigui capaç d’entendre, les campanyes del Sónar estan realment molt pensades.

Esto si que es un planazo, se lo ha montado Beck con sus amigos… músicos claro. En un día cogen un álbum para reinterpretarlo. No hay nada ensayado de antemano; simplemente van allí, escuchan los temas y los tocan, una vez por semana. La intención no es dar un plus al tema original sino tocar y documentar lo que pasa durante el día de grabación.
Han cogido temas de INXS, Leonard Cohen, Alexander Skip Spence y Velvet Underground, entre otros.

Nuestra recomendación: no os perdáis el “Need you tonight” de INXS, simplemente brutal!

Sens dubte una imatge val més que mil paraules, per tant qui sap comprimir un missatge en un pòster o en 20 segons de televisió té el poder de fer arribar a tothom unes idees. Per això el disseny gràfic pot esdevenir una eina molt important alhora de comunicar un missatge tant complexe y profund com és que el medi ambient sigui sostenible.
Tot just comencem a encarar l’estiu, les vacances i els dies assolellats de platja…i amb tot això, tots plegats ens comencem a amoïnar per les famoses dietes i a quin lloc paradisíac passar el nostre temps vacacional. I és en aquest punt que m’agradaria fer un “stop”, i a fil de la campanya que varen desenvolupar la Generalitat de Catalunya i l’Agencia Catalana d’Aigües, fer-vos pensar amb totes aquelles espècies marines del Mediterrani “protegides” i que en breu pot ser que no trobem en les nostres platges!
Si us plau, gaudiu d’aquest pòster i de la genialitat dels creatius i que el seu missatge ens conscienciï d’una realitat cada cop més propera!

Algú s’ha preguntat alguna vegada per què les ampolles o llaunes de begudes son cilíndriques? Doncs es veu que fins ara ningú s’ho havia plantejat per que si fos així segur a hores d’ara tots aquests productes no tindrien aquesta forma.
Un estudiant d’Estats Units s’ho va plantejar i va arribar a la conclusió de que no es sostenible.
El projecte conceptual que proposar Andrew Kim a la multinacional Coca-Cola és fabricar una ampolla que redueixi l’impacte produït per el plàstic en el nostre medi ambient, aportant alhora una reducció de costos i d’espai d’emmagatzematge i òbviament amb un disseny ben pensat.
Per poder deixar-vos a vosaltres gaudir visualment del projecte resumeixo: consisteix en una ampolla de forma quadrada i feta de bioplàstic a base de sucre.
Com s’ha t’ha quedat el cos?  ;) Creus que Coca-Cola acceptarà el projecte?

A gaudir de més innovació i bon disseny!